Et deixo marxar, Joan

Joan, crec que no et vaig arribar a explicar mai que tinc un bloc de cuina i de gastronomia. Últimament no ens dèiem massa coses. M’ho vas recordar un dia: “Ja no ens preguntem si som feliços”. Potser el que em passava és que preferia no preguntar perquè ja sabia la resposta. Ho deia Joan Ollé: “En la teva recerca de la felicitat t’havies convertit en l’home més trist del món”. I en mig d’aquesta tristesa, d’aquesta fugida cap a no se sap on, no et vaig poder dir tampoc que m’havia posat a estudiar cuina i que començava a trobar el que m’agradava.

Tu, que m’has convidat a esmorzar salmó sense cap excusa ni cap pretext, que m’has obert la porta d’alguns dels millors restaurants del país, que coneixies cuiners i cambrers, que em vas explicar la història dels hortolans (els ocells emborratxats amb Armanyac) i el perquè de les perles i les ostres… m’estàs dient que no et podré preguntar l’origen de la picada o el perquè del costum de veure xocolata desfeta? De veritat m’estàs dient que ja no sóc a temps de compartir dubtes sobre com menjaven els romans?

Per haver marxat així, de matinada i perquè sí, deixa’m estar enfadada. Ho estic jo i ho està el Carles, el Lluís, la Isabel, l’Alba, el Joan, la Carlota, la Mercè, el David, l’Ollé, el Botta, el Joaquín, la Gemma, la Mireia, el Pere… Et maleïm els ossos, Joan. Si et tingués al davant, et pegaria. Et fotria una bona bufetada per veure si despertes d’una vegada. Em faria passar per Glenn Ford, et disfressaria de Gilda i et giraria la cara. I després, quan ja t’hagués estovat, respiraria fondo i et deixaria anar.

Havies decidit abandonar, ho sabem. I per aquesta raó, el primer que em vindria de gust seria insultar-te i dir-te covard, però en lloc d’això busco un llibre teu, publicat en privat. I el trobo. Vas escriure:

“En determinats moments de la vida ja no es tracta de guanyar o perdre, sinó de continuar o abandonar. Sembla com si la paraula abandonar signifiqués renúncia, covardia, rendició. Però no sempre és així. A vegades abandonar és un signe d’intel·ligència. A vegades és el resultat d’una intuïció. Potser som més febles que el repte que ens hem autoimposat. Potser no és aquell el dia oportú per dur a terme el nostre compromís. Guanyar o perdre, continuar o plegar, formen part de la nostra grandesa. Ningú més que nosaltres pot escatir allò que convé en cada moment.”

Mai no deixo de pensar on residia la teva inseguretat. En quin racó del teu cap i del teu cos s’amagaven els dubtes sobre tu mateix. Malgrat la teva bondat i saviesa, malgrat la prova indubtable de ser una gran persona i un gran intel·lectual, tenies massa dubtes: M’estimen els meus fills? Em llegeix algú? M’escolta algú per la ràdio? Doncs sí! Assabentat d’una vegada: t’estimaven i t’estimen. Et llegien i et llegeixen. I també t’escoltaven per la ràdio. La necessitat de sentir-te i dir-te estimat, quan l’estima ja hi era, t’havia portat a buscar mimos (com tu deies) com qui va a la recerca del temps perdut, gairebé de manera malaltissa. I t’equivocaves. Algú tan intel·ligent, algú amb una ment enciclopèdica com tu, sovint s’equivocava.

Deixo però de fer retrets, perquè aquesta és també una declaració d’amor. Una declaració d’estima per al pare incansable, que feia el que podia però que sabia estimar com ningú i per això deixa un llegat de grans persones. Per a l’amic que tan bon punt hi era com no, però que sobretot era generós, capaç fins i tot de deixar-te una casa per viure un temps.

Una declaració d’amor per al “jefe” que no ha cridat mai la tropa (la R-pública, la República, Qwerty, El Cafè de la República…) i que s’interessava més per les persones que per la feina perfecta. Per a l’home intel·ligent que escrivia com un raig i que tenia la saviesa de saber escollir, gairebé sempre amb encert, qui l’acompanyaria en el camí. Algú que volia saber més com tractàvem la gent que no pas qui era el nostre bagatge intel·lectual. Un dia recordo haver-te sentit dir, quan encara tenies dubtes sobre si treballaria amb tu: com parlar per telèfon? És amable? Amb La Mireia Sànchez i l’Esther Marquina, que com jo han despenjat molts telèfons i han col·laborat a crear grans famílies, hem comprovat com de fàcil era dir el teu nom per aconseguir qualsevol cosa (des de Baltasar Garzón o John Irving fins al catedràtic de Química més desconegut del món). Precisament gràcies al senyor Baltasar Garzón i per haver aconseguit entrevistar-lo en el nostre primer programa a Catalunya Ràdio em vaig guanyar un dinar a l’Hispània. Ningú a la facultat em va dir que fer la feina ben feta tenia recompenses com aquesta.

Una declaració d’amor per a l’home que vivia al límit, com si no hi hagués demà. Si no, no s’explica obrir una ampolla de xampany per veure’t tan sols un parell de copes o demanar un segon plat sabent que no te l’acabaries del tot o encendre un puro cinc minuts abans de començar el programa. Per a l’home que havent recorregut mig món no en tenia mai prou i que preguntat en qualsevol moment què visitar en algun dels cinc continents, era capaç de donar referències insòlites i acurades.

Una declaració d’amor per a la persona que sabia el nom de les dones de fer feines dels llocs on treballava i que em va ensenyar que jo també l’havia de saber. Per a l’home dels grans dinars familiars, de matins sencers a la cuina. Per al que ens ha fet riure parlant amb el micro tancat (pensat que estava obert, és clar!) o preguntant per enèsima vegada com es podia guardar un document de Word.

Una declaració d’amor, clar que sí collons, per a l’home que m’explicava els seus secrets perquè els guardes a pany i forrellat i que em confessava viure moltes vides en una. I també per al covard, al mandrós, al tossut, al mentider, a l’orgullós, al del “mama mandra” i a l’incapaç d’afrontar cap conflicte. També a l’especialista número u en sortir corrent com Usain Bolt (disculpa el símil esportiu) en direcció a un món sense mal rotllos.

Suposo que en això consisteix la vida, en estimar però també en deixar anar. Deixar que te’n vagis. Permete’m però que en el record em vingui al cap el Joan que sí que volia saber si era o no feliç, el Joan que s’interessava per com m’anava la vida i pel que jo també em volia interessar. Permete’m que et recordi com el Joan alegre, el Joan familiar, el Joan trapella, el Joan amb secrets, amb misèries, amb curiositat, amb mandra i amb pors. Deixaré anar el Joan desconegut, el Joan sense nord, el Joan una mica estrany dins la seva propia pell.

Et deixo marxar, però no em treguis el gust de recordar-te com et vulgui recordar. Oblidaré coses que sabia de tu i d’altres em quedaran marcades a foc. Beuré Negronis els diumenges al migdia mentre faci el dinar i em negaré a què desapeguis. Viuré, viurem l’absència com una gran festa, com un carnaval, com un parc d’atraccions. Brindaré a la teva salut i si sabés fumar, m’encendria un puro. Sigui com sigui, et recordaré amb l’orgull d’haver-nos conegut i estimat.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

  1. Pingback: Quinta añada solidaria para el vino de El Masroig | Paula Molés

  2. Pingback: Memoràndum de restaurants 2016 | Paula Molés

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

In the Mood for Food

Gastronomía, recetas, alimentos, restaurantes, productos culinarios... desde Barcelona

Tramussos d'Àfrica

Menjar i gaudir

Omacatladas

Blog gastronómico de Rubén Galdón

Bocados de cultura

La gastronomía, con otros ingredientes

Curious Cook

La gastronomía es memoria, pasión y cultura. También esconde ideas e intenciones... y sobre todo es diversión. "El que hem menjat", lo que comemos y lo que comeremos, aquí y más allá, tienen cabida en este blog.

El Chef ha muerto

Literatura negra gastronómica

Gastronosfera

La gastronomía es memoria, pasión y cultura. También esconde ideas e intenciones... y sobre todo es diversión. "El que hem menjat", lo que comemos y lo que comeremos, aquí y más allá, tienen cabida en este blog.

jordiluque.com/

Otro sitio más de WordPress.com

A %d blogueros les gusta esto: